Missatge
  • Directiva de Privacitat Europea

    Aquesta web utilitza cookies per a administrar, navegar i altres funcions. Si vols seguir utilitzant la nostra web, has d'acceptar aquest tipus de dades al teu equip.

    Veure els Documents de la Directiva de Privacitat

    Tu has denegat les cookies. Sempre es poden acceptar.

'Per un animalisme soft', de Jordi Manils

La lluita pels drets dels animals ha experimentat un gran creixement, tant pel que fa a acceptació i reconeixement, com pel que fa a visibilitat social, en els darrers anys. Les xarxes socials han fet eclosionar el moviment animalista, fent d’altaveu i d’element coordinador i cohesionador d’una revolució sociològica conformada per milers de persones, majoritàriament joves i amb un nivell socio-educatiu alt, que abanderen les reivindicacions d’aquells que no tenen veu per a defensar-se. Com en tots els moviments revolucionaris, en la seva etapa de creixement i maduració, sorgeixen diferents maneres d’entendre el moviment, la tàctica i l’estratègia. Divergències sobre quina és la millor manera de fer créixer la capacitat d’influència de la causa i l’etern debat entre influència real i puresa ideològica. Diferències que, si no es resolen correctament, poden enfonsar el futur de la lluita.

Hi ha grans consensos a la nostra societat per oposar-se al maltractament de gossos, l’experimentació en animals o l’assassinat de braus. Fins i tot existeix una creixent acceptació de la lluita contra l’ús d’animals en circs i altres espectacles d’entreteniment, acompanyat d’una pèrdua de prestigi social de les activitats cinegètiques, la cetreria o l’ús de pells d’animals per a vestir.

Una menció a part mereix el tema del consum d’animals. L’auge del veganisme és un fet, i el mercat va ampliant l’oferta de botigues, restaurants, pastisseries i altres establiments vegans o, si més no, amb alternativa vegana. Malgrat això, el canvi radical en la conducta de consum socialment majoritària que exigeix el veganisme, seguint unes pautes molt exigents i exclusives, esdevé sens dubte la principal barrera d’accés de la majoria social al moviment.

Els consensos en aquest aspecte es podrien construir entorn a la lluita per les condicions de vida dels animals criats per al consum humà i a una reforma paulatina dels hàbits alimentaris, enfocats a una alimentació més saludable i sostenible, que redueixi substancialment el volum de carn consumida.

Amb tot, és evident que el moviment animalista té camp per fer-se gran, crear consciència social, i anar situant, poc a poc, nous conflictes a l’agenda política i mediàtica. Conflictes que, d’altra banda, acostumen a tenir difícil reversibilitat quan es legislen, i que són ràpidament acceptats per una significativa majoria de la societat, fet que demostra que els esforços dedicats a cada batalla plantejada són mereixedors dels recursos esmerçats i són agents constructors de canvi social.

Sovint, però, en l’imaginari col•lectiu, el moviment animalista és percebut com un conglomerat de grupuscles radicals o freaks, que s’ocupen de problemes menors. I és que l’animalisme, com tots els moviments horitzontals (interclassistes), té diferents ànimes, diferents estratègies, diferents objectius i diferents imatges públiques.

Així, per exemple, davant d’una persona omnívora, l’animalisme té l’opció de considerar-lo despectivament com a especista, i tractar-lo d’enemic de la causa, o l’opció de fer pedagogia i intentar que s’acosti a la lluita pels animals des d’altres flancs, amb pedagogia, paciència i un acompanyament actiu i en positiu.

Davant de la prohibició de la tauromàquia a Catalunya, l’animalisme tenia l’opció de tancar-se en banda, com van proposar alguns, perquè la regulació no incloïa els correbous ni altres formes de maltractament, o podia aprofitar l’ocasió per fer un pas endavant, assegurar la posició, i començar posteriorment una nova lluita per aquells espectacles que en van quedar fora.

En definitiva, malgrat que és imprescindible una concepció ideològica de l’animalisme en un sentit radical (des de l’arrel), seria desitjable que el moviment dirigís les seves accions i comunicacions públiques a un animalisme soft, adaptat al que la societat està disposada a assumir i digerir en cada moment, i centrat en la pedagogia amable i la difusió de les situacions d’injustícia. Assolint petites victòries i regulacions, es salva la vida de molts animals. Des del purisme estètic i estàtic de la crítica ferotge i de la no-negociació social, ni es canvien lleis, ni es guanyen simpaties en la majoria de la societat.

Jordi Manils Tavío, coordinador d’ICV al Vallès Oriental

Share