Missatge
  • Directiva de Privacitat Europea

    Aquesta web utilitza cookies per a administrar, navegar i altres funcions. Si vols seguir utilitzant la nostra web, has d'acceptar aquest tipus de dades al teu equip.

    Veure els Documents de la Directiva de Privacitat

    Tu has denegat les cookies. Sempre es poden acceptar.

'De guerra i esperança', d'Alex Anfruns

La veritat és la primera víctima de les guerres. Aquesta és una regla invariable en tots els conflictes. Les guerres no comencen amb bombes, sinó amb mentides. La raó és senzilla:  cap govern al món té el cinisme de confessar als seus ciutadans la veritat, és a dir que estan disposats a sacrificar milers de persones innocents per als seus interessos econòmics. Però la característica de la societat supermediatitzada en què vivim, és que juntament amb la veritat, la propaganda de guerra té per objectiu prioritari la memòria.

Només aixi es pot entendre que, malgrat que els darrers anys les intervencions militars i els conflictes s’estiguin accelerant a una cadència infernal -l’exIugoslàvia, Afganistan, Palestina, Irak, Líbia, Mali, Centràfrica, Ucrània, Síria,Gaza-, la ciutadania no aconsegueixi aturar l’imperialisme nordamericà i el neocolonialisme europeu. Només la manca de memòria pot fer que la societat civil encara s’empassi la hipocresia d’unes intervencions militars presentades amb pretextes humanitaris.

No, les bombes no són el prel•ludi de la llibertat i la democràcia. No ho han estat mai, ni a Barcelona sota les bombes fa 70 anys, ni tampoc avui dia a Gaza martiritzada per l’agressió israeliana. És incomprensible que les raons que esgrimeixen els nostres governs per a donar pretext a la barbàrie siguin menys qüestionades que mai, i fins i tot reproduïdes per una part de l’esquerra desorientada europea. Raó de més, davant els conflictes actuals i futurs, per a recordar la importància de la propaganda mediàtica i les operacions psicològiques que tenen per principal objectiu manipular a l’opinió pública.

Cada vegada més, el tradicional messianisme nord-americà i el no menys tradicional eurocentrisme, productes del passat colonialista de les grans potències, transmeten amb més força la ideologia infame del xoc de civilitzacions. Hi hauria, segons els think tanks neoconservadors i els estrategues militars dels Estats Units, davant la caiguda de la Unió Soviètica, un món dividit per blocs culturals immutables, destinats a l’agressió mútua.

És una visió antihistòrica i molt perillosa, que convé als que tenen interès a que els pobres es segueixin matant entre ells, mentre les industries armamentístiques i companyies de seguretat, que floreixen en context de guerra i caos, multipliquen els seus guanys.

En altres paraules: els oligarques intenten amagar la pretensió imperialista dels Estats Units, que és una política basada en el control dels recursos estratègics i les matèries primeres, presentant-la com a una guerra cultural entre països que basarien la seva política en la pertinença religiosa o sectària. Per al seu objectiu, els Estats Units tenen a l’Orient Mitjà una sèrie d’al•liats de pes – Israel, Turquia i les petromonarquies- que son qualsevol cosa menys democràtics, i la supervivència dels quals està basada en la deslegitimació dels estats laics veïns, que garanteixen la llibertat de culte i de creença.

Per definició, les guerres de religions són eternes, ja que la religió té una força de persuasió capaç del millor i del pitjor. Però les lliçons de la Història ens diuen que quan la religió justifica i es posa al servei de la política i dels poderosos, només es pot esperar genocidis i destruccions.

Els Estats Units tenen una agenda pròpia, i compten amb Europa i la seva “tradició” colonial i imperialista, per portar-la a terme. Com a condició prèvia a una política comuna, cal que la crisi europea sigui tan profunda que faci acceptar als pobles europeus una aliança transatlàntica que afecti a tots els àmbits de la vida quotidiana, permetent unes relacions comercials més estretes amb els Estats Units, dels quals serem que més dependents que mai.

Estic parlant del Tractat Transatlàntic, negociat en secret entre Brussel•les i Washington sense l’acord de la ciutadania, i que es podria posar en marxa a partir de l’any vinent. Són relacions que no estan basades en la dignitat, d’igual a igual, sinó  que destruiran el poc de sobirania que li queda a Europa. No només ens envairan comercialment i culturalment, sinó que serem presa del seu xantatge, ja que privilegiaran allò que millor saben fer, és a dir la guerra, mitjançant el concepte de seguretat i defensa davant possibles amenaces. Hauríem de reflexionar tenint en compte els precedents dels Estats Units en matèria de drets humans, i considerar si l’amenaça més gran no prové en realitat de l’ aliança amb aquest país…

És una cursa contra rellotge. L’imperialisme de l’aliança atlàntica -l’OTAN- està en declivi. Hem d’ajudar a consolidar el nou món multipolar. Respectar el paper determinant i a favor de la pau dels països emergents. Teixir llaços amb les forces progressistes del Sud. No podem repetir la historia europea, massa plena de genocidis, i de la qual no tenim cap motiu per estar orgullosos… Hem de tenir memòria i denunciar la barbàrie, per molt que ens la disfressin de valors occidentals. La propera guerra mundial probablement sigui nuclear… Més ens val, doncs, analitzar junts les arrels, els mètodes i les conseqüències, amb l’objectiu d’aturar-la.

Alex Anfruns, traductor i assatgista

Share